"Hola, em dic Oussama, visc a Gavà però vaig néixer al Marroc. Fa dos mesos que vaig a arribar a Espanya amb la meva mare i la meva germana petita, la Rafiaa. Al Marroc cursava el que aquí es coneix com a primer d'ESO. Tot i que encara no sé a quin Institut aniré, se que serà públic.
Quan vaig anar a les portes obertes dels instituts als que puc anar, em van parlar d'una aula d'acollida. No entenc ben bé que significa, però crec que estaré a una aula separada de la resta amb nois i noies que, com jo, no entenen la llengua. Passats 6 mesos com a mínim podré incorporar-me a l'aula normal... aleshores els meus companys ja seran es coneixeran i em costarà més fer amics."
Quan vaig anar a les portes obertes dels instituts als que puc anar, em van parlar d'una aula d'acollida. No entenc ben bé que significa, però crec que estaré a una aula separada de la resta amb nois i noies que, com jo, no entenen la llengua. Passats 6 mesos com a mínim podré incorporar-me a l'aula normal... aleshores els meus companys ja seran es coneixeran i em costarà més fer amics."
Treballar la inclusió des de l'exclusió?
És positiva o negativa la segregació
a les escoles? Aquesta és l'eterna pregunta que té respostes per a tot tipus de
públic.
En el meu cas, considero que no podem
treballar la inclusió des de l'exclusió. Un alumne estranger, com és el cas de
l'Oussama que ve a viure a Catalunya, haurà d'anar a l'aula d'acollida durant
un mínim de 6 mesos i posteriorment podrà incorporar-se a l'aula ordinària.
Té sentit? L'objectiu principal
d'aquesta proposta és que l'alumne s'adapti el més aviat possible a la nostre
llengua i al nostre context per tal de poder-se integrar a la societat, però
hauria de ser aquest l'objectiu primordial?
Si ens parem a pensar com es
treballava la diversitat fa vint anys a l'aula, ens adonem que els alumnes amb
dificultats D'aprenentatge anaven a l'aula ordinària i feien exactament les
mateixes tasques que la resta d'alumnes, independentment del seu nivell de
coneixements.
Actualment, això s'ha superat i
s'intenta adaptar el currículum a cada cas i tenir en compte les necessitats de
cada alumne. No obstant, no sempre les mesures que es prenen son les més
adequades.
A Finlàndia, la ràtio d'alumnes per
aula és de 13 alumnes a primària i 16 a secundària. A més, a cada escola hi ha
un professor d'educació especial per cada 7 professors. Aquest mestre aten als
alumnes individualment o en grups reduïts en quant comencen a fallar en llengua
o matemàtiques. Aproximadament un 30% dels alumnes gaudeixen d'aquest suport.
Per tant, un alumne amb dificultats té la possibilitat d'estudiar una o dos
vegades per setmana amb aquest mestre "particular". De la mateixa
manera, dins de l'aula es porten a terme actuacions que posen en lloc la
solidaritat i companyerisme entre companys, sent l'aprenentatge entre iguals
una eina educativa molt potent.
Pel contrari, a Espanya, la ràtio
d'alumnes per aula és de 25-30 a primària i 30-35 a secundària i batxillerat.
Hi ha un professor d'educació especial per a tot el centre i si tenen sort, un
psicopedagog. Aquest mestre, treballa de manera conjunta amb tots els alumnes
que tenen necessitats educatives, independentment de quines siguin aquestes. I
per finalitzar, no podem presumir de tenir gran iniciatives de col·laboració
dins l'aula, sinó més bé de competició.
L'altre dia al tren em va sorprendre
com determinades coses, per molt que les donis per superades, continuen estan
latents en el context escolar. Tres alumnes d'ESO, feien el següent comentari:
"los del A somos los listos, los del B los normales i los del C los
tontos... tu vas en alguna asignatura al grupo de los tontos?". Aquesta
frase, per vergonyós que sembli, formava part del meu dia a dia quan estudiava
a l'ESO, els meus companys i jo, érem conscients de que si acabaves al grup C
el teu futur no estaria a batxillerat.
Per tant, cal preguntar-se que és el
que ens porta a actuar d’aquesta manera?
Des de la meva perspectiva existeixen
dos factors clau:
- En primer lloc el paper de les famílies, que amb el pas ha passat de tenir un paper de recolzament, excessiu en ocasions, al mestre a un paper de protecció absoluta envers el seu fill. “Què a classe del meu nen vindrà un noi amb Síndrome de Dawn? Això no farà que el meu fill vagi més retardat que a altres escoles?”.
- En primer lloc el paper de les famílies, que amb el pas ha passat de tenir un paper de recolzament, excessiu en ocasions, al mestre a un paper de protecció absoluta envers el seu fill. “Què a classe del meu nen vindrà un noi amb Síndrome de Dawn? Això no farà que el meu fill vagi més retardat que a altres escoles?”.
La intolerància dels pares i
la visió negativa de la diversitat és un element que dificulta moltíssim un
canvi de sentit en el nostre sistema educatiu.
- I en segon, les ganes de ser els millors que tenen els polítics, sigui quin sigui el camí i a quin ens deixem en ell.
- I en segon, les ganes de ser els millors que tenen els polítics, sigui quin sigui el camí i a quin ens deixem en ell.
Per posar un exemple car d'això últim que dic, us explicaré una anècdota que vaig presenciar l'altre dia a les pràctiques. Estic fent les pràctiques a una UEC i parlant amb la meva tutora em va explicar que aquest anys els alumnes de la UEC no podrien participar en les proves de competències bàsiques que porta a terme la Generalitat de Catalunya, ja que farien pujar la mitja de fracàs escolar de la nostra comunitat. I jo em pregunto, els alumnes de la UEC no són fruit d'un sistema educatiu mal enfocat? No seria just que això es conegues?
