Avui a classe, comentat la LOMCE, hem dedicat uns minuts a reflexionar sobre les vies d'accés a la universitat. Aquest, és un tema que m'inquieta especialment. Reflexionant posteriorment sobre la meva aportació, m'he adonat que potser la intervenció podia semblar massa elitista. Potser la proposta que he plantejat, és una mica contradictòria amb els principis pedagògics d'igualtat, atenció a la diversitat... No obstant, avanço que no era aquesta la meva intenció. Resulta complicat tractar aquest tema sense posicionar-se en un extrem o un altre. El que està clar és que avui dia existeixen dos visions: una d'accés universal i altre d'accés més selectiu. Pensant en la meva experiència personal, quan vaig acabar el batxillerat, vaig entendre la selectivitat com una prova injusta que no tenia en compte l'esforç que durant dos anys havíem fet els estudiants. Avui dia, continuo tenint una visió molt negativa sobre les PAU. Fa temps, considero la idea d'una universitat on els criteris de selecció es fixin en funció del perfil professional d'aquella titulació.
No m'imagino unes proves merament conceptuals, ja que tornaríem a reduir tot a una nota numèrica i el sistema no canviaria. La meva proposta passaria per realitzar entrevistes personals o dissenyar activitats que permetessin als futurs alumnes demostrar les seves habilitats i coneixements sobre el tema. Per exemple, un tipus de prova per els alumnes que volguessin estudiar educació infantil o primària, podria ser l'elaboració d'una unitat didàctica o la preparació d'una classe. Potser d'entrada sembla demanar massa i en certa mesura ho és, però considero que els alumnes haurien de tenir inquietud i curiositat, posar en joc recursos personals i prendre la iniciativa. Òbviament, la valoració d'aquestes proves tindrà en compte diversos aspectes i no pararà tanta atenció al contingut o forma dissenyat (ja que no es disposa de la formació adequada), sinó que es tindrà en compte el nivell d'aprofundiment i de cerca realitzat, l'actitud personal, la motivació, inquietud i interès per aquesta professió... Què s'aconseguiria amb això? Doncs que l'opció a presentar-se a aquest grau s'hagués de considerar millor, no ens posarem a elaborar una classe si no ens agraden els nens, per tant buscarem una opció més pròxima als nostres interessos. A més crec, que es fomentaria un major reconeixement social envers determinades titulacions. "Amb educació tothom si atreveix", "magisterio es para los tontos", "¿Pedagogia? Eso es para los pies, ¿no?"... aquestes són frases que en un moment o altre, totes les persones que ens hi dediquem a l'educació hem sentit. Potser, qui no té altre opció prova sort amb un grau relacionat amb educació, però si les proves tenen una metodologia més pràctica o demostrativa, la dificultat serà major i jo no tothom s'atrevirà.
Considero que, com a mínim, cal demanar passió i il·lusió. No podem realitzar uns estudis perquè si. El més trist és que la societat actual, el canvi de paradigma i les noves concepcions culturals, estan comportant que aspectes com la passió quedin en un segon lloc. Potser la pedagogia no era la teva primera opció, però tenies clar que volies treballar amb persones i realitzant tasques educatives, per tant pots tenir possibilitat d'accedir a aquest grau.
Tot i que considero que és molt ric i positiu per a una societat poder accedir amb facilitat a estudis superiors, crec que aquesta no és la única via i que no tothom ha d'acabar a la universitat. Els estudiants universitaris haurien de poder aportar molt més que una persona que passeja pel carrer. No dic que la universitat sigui vista com "lo más de lo más" o que es vegi com una cosa molt llunyana (com a l'època dels meus pares), però si que es valori la possibilitat d'estudiar una carrera universitària.
Ara bé, a aquesta proposta em sorgeixen també molts interrogants: tothom està motivat o té interès per uns estudis abans de començar-los? La passió per aquella professió pot sorgir durant l'etapa de formació? Si això passa, el model que jo proposo no seria just.
Altre aspecte a criticar podria ser la dificultat d'accés i els entrebancs que poden tenir els alumnes amb més dificultats. Jo mateixa, no se si hauria passat unes proves com les que proposo. He de confessar que vaig començar aquesta carrera sense tenir gaire clar quin era l'objectiu de la pedagogia, i amb els anys he anat estimant aquesta professió i entenent que és on vull veurem d'aquí un anys, però no va ser des d'un inici, per tant, quedaria descartada.
La possibilitat de copiar o demanar a algun conegut que et prepari la prova, també existeix però contra això no es pot fer res, només basar-se en l'entrevista personal que es pugui tenir amb aquell futur alumne.
Altre aspecte negatiu, seria la dificultat per adaptar les proves a les necessitats o habilitats de cada candidat. Potser una persona no es bona redactant, però si expressant-se oralment, per tant crec que hi hauria d'haver un marge que permetés posar en joc les teves habilitats.
Finalment, cal tenir en compte que la universitat és una porta a la formació, per tant pot considerar-se com incongruent que la formació es demani prèviament a cursar els estudis.
No obstant, considero que caldria replantejar-se la formació universitaria per tal de continuar adaptant-la a les necessitats del moment, però sense descuidar que aquesta continua sent una bona possibilitat però no la única.
No hay comentarios:
Publicar un comentario