Ja he començat a la meva nova escola. En general estic content, els companys i companyes són simpàtic i els i les mestres m'ajuden a integrar-me al centre. Em costa entendre les assignatures... sobretot la de ciutadania... per a què me servirà a mi conèixer la constitució?
L'altre dia a classe, se'ns va plantejar una pregunta realment interessant: s'està deixant de donar importància al coneixement per donar pas a la pràctica?
Des de la meva perspectiva, el sistema educatiu actual ha deixat de ser exigent en quant a continguts teòrics. Parlant amb els meus pares, me'n adono de que amb 12 anys teníen més cultura general que jo amb 20. Suposo que forma part de l'experiència i de la motxilla que porten a l'esquena. No obstant, penso que un element clau és el tipus de societat on van rebre la seva educació. Antigament, el coneixement estava a l'abast de persones privilegiades, per tant, el fet de tenir un espai, com és l'escola, per poder aprendre i retenir tota aquesta informació tenia molta importància.
Actualment, la nostra societat ens facilita molt l'accés al coneixement i això provoca un canvi en la manera d'aprendre.
Tal i com Bauman explica al seu llibre: "Els reptes de l'educació en la modernitat líquida", la societat es troba en canvis constants i el que aprenem avui potser demà ha canviat. A més, el món globalitzat al que vivim, posa al nostre abast tota la informació que desitgem, per tant, jo em pregunto: no té més importància formar als alumnes per a saber buscar i seleccionar aquesta informació? Per ser competents? El vertader repte, des de la meva perspectiva és desenvolupar el pensament crític i de la capacitat d'aprendre a partir d'aquest.
Per tant, considero que potser plantejar competències bàsiques no sigui tant equivoc.
Tot i així, sóc conscient de que introduir un canvi de paraula com és "competència", buscant un canvi educatiu, però mantenint les mateixes estratègies i recursos educatius és totalment paradòjic i inadmissible.
Les competències seran útils, únicament, si es combina la teoria amb la pràctica, és a dir, si ajudem a que els alumnes entenguin i coneguin la utilitat d'allò que aprenen dins de l'aula.
Per tant, per a mi, l'èxit de l'educació és resumeix en la següent fórmula: Teoria + Realitat = competència
Arrel d'aquí, em pregunto: És capaç un alumne d'actuar de manera cívica sense posseir coneixements referits a drets humans, lleis o democràcia? O el que és el mateix, és capaç de ser un bon ciutadà sense haver estudiat els drets humans?
La meva experiència personal, em serveix d'evidència per a respondre que sí.
La meva experiència personal, em serveix d'evidència per a respondre que sí.
Idíl·lic, oi?
Quan jo estudiava no existia cap competència cívica i pel contrari, el meu dia a dia m'ha ajudat a aprendre i entendre la importància de ser una persona que tot i ser un element individual, ha de conviure dins d'una societat plena de diversitat. Totes les "normes de convivència" que he aprés han estat fruit de la interacció amb altres persones i entorns. A més, he tingut la sort de créixer dins d'una família on des de ben petita se m'han inculcat determinats valors que m'han ajudat a crear el meu propi concepte de ciutadania i civisme.
Tot i així, si se'm preguntes si és necessari contemplar dins del currículum escolar el desenvolupament d'aquesta competència, respondria que sí. L'escola pot ser i és un agent educatiu molt preparat i amb moltes possibilitats per fomentar el compromís i civisme.
No obstant, no considero que el plantejament sigui el més idoni. Un alumne ha d'experimentar, ha d'entrar en contacte amb el món i poder experimentar situacions de conflicte on es vegi obligat a aprendre tot el que des d'aquesta assignatura es proposa.
Considero que l'escola hauria de ser un agent que possibilites el contacte de l'alumne amb la societat, que dissenyés activitats d'implicació social, o projectes que posessin en situació a l'alumne.
De totes les experiències viscudes per part dels alumnes, es podrien començar a treballar tots els conceptes o idees que es consideressin interessants. D'aquesta manera, l'alumne s'implicaria en el coneixement i podria concretar-ho en la seva pròpia experiència o la dels seus companys.
Per exemple:
Imaginem una escola que dissenya una activitat on els alumnes de primer de la ESO, han d'ajudar a persones immigrants en el seu procés d'alfabetització?
Quan cada alumne expliqués a la resta de companys i companyes la seva pròpia experiència, compartiria aspectes positius i negatius, conflictes... i això donaria peu a treballar molts valors i idees relacionades amb la ciutadania.
A més, es treballarien de manera transversal competències com la comunicativa o la lingüística.
Per tant la meva proposta és que la competència social i cívica no sigui tractada com a element puntual i independent sinó transversal. Treballar-la des de cada assignatura, ajudaria a que els alumnes entenguessin la responsabilitat que tenen i a més, fossin conscients de que ells també tenen moltes coses que aportar.
Podríem eliminar l'eterna pregunta que els alumnes ens fan a classe de mates, català...: I esto para que me va a servir?
I tindríem una gran resposta: per a poder ajudar a altres personas.
Des de la meva perspectiva tot té més repercussió personal si estem implicats en el que fem.
Per finalitzar, m'agradaria deixar un vídeo on s'explica en què consisteix l'Aprenentatge Servei, metodologia amb la que estic molt relacionada des del primer curs de carrera i que crec que pot ser molt adequada per treballar en la línia del que proposo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario