Ha d'anar tothom a la universitat?

Avui a classe, comentat la LOMCE, hem dedicat uns minuts a reflexionar sobre les vies d'accés a la universitat. Aquest, és un tema que m'inquieta especialment. Reflexionant posteriorment sobre la meva aportació, m'he adonat que potser la intervenció podia semblar massa elitista. Potser la proposta que he plantejat, és una mica contradictòria amb els principis pedagògics d'igualtat, atenció a la diversitat... No obstant, avanço que no era aquesta la meva intenció. Resulta complicat tractar aquest tema sense posicionar-se en un extrem o un altre. El que està clar és que avui dia existeixen dos visions: una d'accés universal i altre d'accés més selectiu. Pensant en la meva experiència personal, quan vaig acabar el batxillerat, vaig entendre la selectivitat com una prova injusta que no tenia en compte l'esforç que durant dos anys havíem fet els estudiants. Avui dia, continuo tenint una visió molt negativa sobre les PAU. Fa temps, considero la idea d'una universitat on els criteris de selecció es fixin en funció del perfil professional d'aquella titulació.

No m'imagino unes proves merament conceptuals, ja que tornaríem a reduir tot a una nota numèrica i el sistema no canviaria. La meva proposta passaria per realitzar entrevistes personals o dissenyar activitats que permetessin als futurs alumnes demostrar les seves habilitats i coneixements sobre el tema. Per exemple, un tipus de prova per els alumnes que volguessin estudiar educació infantil o primària, podria ser l'elaboració  d'una unitat didàctica o la preparació d'una classe. Potser d'entrada sembla demanar massa i en certa mesura ho és, però considero que els alumnes haurien de tenir inquietud i curiositat, posar en joc recursos personals i prendre la iniciativa. Òbviament, la valoració d'aquestes proves tindrà en compte diversos aspectes i no pararà tanta atenció al contingut o forma dissenyat (ja que no es disposa de la formació adequada), sinó que es tindrà en compte el nivell d'aprofundiment i de cerca realitzat, l'actitud personal, la motivació, inquietud i interès per aquesta professió... Què s'aconseguiria amb això? Doncs que l'opció a presentar-se a aquest grau s'hagués de considerar millor, no ens posarem a elaborar una classe si no ens agraden els nens, per tant buscarem una opció més pròxima als nostres interessos. A més crec, que es fomentaria un major reconeixement social envers determinades titulacions. "Amb educació tothom si atreveix", "magisterio es para los tontos", "¿Pedagogia? Eso es para los pies, ¿no?"... aquestes són frases que en un moment o altre, totes les persones que ens hi dediquem a l'educació hem sentit. Potser, qui no té altre opció prova sort amb un grau relacionat amb educació, però si les proves tenen una metodologia més pràctica o demostrativa, la dificultat serà major i jo no tothom s'atrevirà.

Considero que, com a mínim, cal demanar passió i il·lusió. No podem realitzar uns estudis perquè si. El més trist és que la societat actual, el canvi de paradigma i les noves concepcions culturals, estan comportant que aspectes com la passió quedin en un segon lloc. Potser la pedagogia no era la teva primera opció, però tenies clar que volies treballar amb persones i realitzant tasques educatives, per tant pots tenir possibilitat d'accedir a aquest grau.

Tot i que considero que és molt ric i positiu per a una societat poder accedir amb facilitat a estudis superiors, crec que aquesta no és la única via i que no tothom ha d'acabar a la universitat. Els estudiants universitaris haurien de poder aportar molt més que una persona que passeja pel carrer. No dic que la universitat sigui vista com "lo más de lo más" o que es vegi com una cosa molt llunyana (com a l'època dels meus pares), però si que es valori la possibilitat d'estudiar una carrera universitària.

Ara bé, a aquesta proposta em sorgeixen també molts interrogants: tothom està motivat o té interès per uns estudis abans de començar-los? La passió per aquella professió pot sorgir durant l'etapa de formació? Si això passa, el model que jo proposo no seria just.

Altre aspecte a criticar podria ser la dificultat d'accés i els entrebancs que poden tenir els alumnes amb més dificultats. Jo mateixa, no se si hauria passat unes proves com les que proposo. He de confessar que vaig començar aquesta carrera sense tenir gaire clar quin era l'objectiu de la pedagogia, i amb els anys he anat estimant aquesta professió i entenent que és on vull veurem d'aquí un anys, però no va ser des d'un inici, per tant, quedaria descartada.

La possibilitat de copiar o demanar a algun conegut que et prepari la prova, també existeix però contra això no es pot fer res, només basar-se en l'entrevista personal que es pugui tenir amb aquell futur alumne.

Altre aspecte negatiu, seria la dificultat per adaptar les proves a les necessitats o habilitats de cada candidat. Potser una persona no es bona redactant, però si expressant-se oralment, per tant crec que hi hauria d'haver un marge que permetés posar en joc les teves habilitats.

Finalment, cal tenir en compte que la universitat és una porta a la formació, per tant pot considerar-se com incongruent que la formació es demani prèviament a cursar els estudis.

No obstant, considero que caldria replantejar-se la formació universitaria per tal de continuar adaptant-la a les necessitats del moment, però sense descuidar que aquesta continua sent una bona possibilitat però no la única.

Wert obligarà la Generalitat a pagar l'escola privada a qui vulgui més castellà

Surrealista però cert. D'ara en endavant si els alumnes de Catalunya volen estudiar en castellà, la Generalitat s'encarregarà de pagar-los una escola privada. Un cop més, observem com les "solucions" que, des del govern central, es proposen no són més que entrebancs perquè un país amb gran diversitat de cultures i tradicions, com és Espanya, és converteixi  en la nova "pangea" d'Europa. Posats a pagar una escola privada a aquells alumnes que volen estudiar en castellà, paguem també les escoles d'aquells nens, els pares dels quals, vulguin que els seus fills estudiïn en anglès o francès... o millor encara en Xinés. Hi ha llibertat per escollir, no? 

Com pot ser que en un context tan ric en tradicions, costums, dialectes, llengües i filosofies de vida,es busqui la homogeneïtzació de la població? No seria més productiu aprendre entre nosaltres i de nosaltres? 

L'altre dia, a classe el Jordi ens comentava com la nova reforma educativa posava el català com a assignatura de lliure elecció. No obstant, no es concreta en quina llengua han d'ensenyar els mestres. 

Des del meu punt de vista, crec que la LOMCE posa sobre la taula tot un seguit de pautes que en principi han de ser seguides, però qui ho examinarà? Vindran a totes les escoles de Catalunya a comprovar en quina llengua s'imparteixen les classes? Penso que els mestres poden fer la seva i poden continuar ensenyant en català. A la universitat tenim docents que imparteixen les classes en català, i altres que ho fan en castellà. En algunes ocasions, hi han hagut professors que tal i com es concretava al pla docent han fet la classe en català sense tenir la fluidessa necessària o a l'inrevés i això s'ha vist reflectit en el ritme de la classe. Què té de dolent utilitzar la llengua amb que ens sentim més còmodes? L'important és que els objectius es continuïn assolint i no la llengua amb que ho fem. 

Si es procurés pel respecte entre comunitats autònomes, es toleres i es volgués aprendre dels altres, no es produirien situacions com les d'aquest vídeo.Una jove Basca intenta parlar català

I jo em pregunto, no és més positiu per a una persona conèixer i dominar diferents llengües? Qui serà més capaç d'aprendre un nou idioma una persona que només ha hagut d'aprendre castellà o altre que sàpiga castellà i anglès? La segona, no? Doncs amb el català passa exactament el mateix. 

Mestre suspès de sou per fer llegir a un alumne la novel·la 50 sombras de Grey

Remenant per internet, he trobat una notícia que m'ha impactat molt i que, d'entrada, he de reconèixer que m'ha semblat una broma. A Filadèlfia, una mare ha denunciat a un professor per regalar-li el llibre de "50 sombras de Grey" al seu fill. Personalment, no m'he llegit el llibre però conec a moltes persones que ho han fet i m'han informat del contingut eròtic d'aquest. Al veure el vídeo on s'explica la noticia, vaig pensar que la mare havia adoptat una actitud molt exagerada, que té de dolent que el seu fill llegeixi aquest llibre? Després, al saber que es tractava d'un adolescent de 14 anys, vaig entendre-la una mica més. 

Seguidament, el que he fet ha estat traslladar, en forma de preguntes, aquesta situació a la nostra societat. Estan els pares pendents del que llegeixen els seus fills? Donen llibertat a l'escola per ensenyar el que el docent vol? Algun pare és llegeix els llibres de l'editorial "libro de vapor" per saber si són adequats pels seus fills o simplement confia en el criteri del mestre? És estrany que un noi o noia de 14 anys, s'interessi per aquests temes? Cal evitar o treballar temes de sexualitat? Té a veure amb la societat en que vivim? 

Des de la meva perspectiva, la manera de procedir d'un pare o mare depèn molt del criteri que tingui del mestre. Aquestes maneres de procedir, es poden resumir en 3:

Per exemple, aquesta mateixa situació amb un mestre en qui, la mare confia molt, podria haver-se desenvolupat d'altre manera. Si com a mare o pare, creus en la capacitat d'aquell mestre per treballar de manera educativa el contingut d'aquell llibre, estaràs tranquil·la i el més probable és que et mantinguis al marge i el deixis fer. 

Si en canvi, no confies gens en aquell mestre i tens una mala impressió d'aquest, el més probable és que li demanis explicacions. 

I si finalment, no coneixes prou al mestre, adoptarès una visió escèptica, llegiràs el llibre i aniràs a parlar amb ell perquè t'expliqui el perquè de les seves accions. 

Aquestes serien, a grans trets les tres possibles solucions al conflicte (que no sempre es donaran aixi, és una possible hipòtesi). 

Per tant, podem deduir que, de nou, el reconeixement social que els mestres tenen dins la societat actua com a element decisiu per a la presa de decisions de les families i del conjunt de la societat. 

Personalment, crec que potser l'actuació d'aquell mestre no va ser la més adequada, ja que podria haver-ho consultat amb la seva mare o haver-la informat sobre l'interès del seu fill per aquesta lectura. No obstant, considero que continuem veient determinats temes com a tabús, per tant crec que llibres com aquest, poden ajudar a treballar educativament aspectes com la sexualitat i provocar a més, que l'alumne s'interessi per la lectura. No podem negar allò evident, per tant una bona manera de fer front a aquestes situacions i d'introduir un debat reflexiu amb els alumnes pot ser mitjançant una lectura, que tot i ser poc adequada per un adolescent, pot donar molt de joc. 

Vídeo de la notícia: Philadelphia Teacher Philip Aidoo Suspended After Buying 9th Grader 'Fifty Shades Of Grey' 

Trobar l'equilibri a l'exigència

Cada vegada se senten més veus crítiques amb el sistema educatiu del nostre país. Aquestes veus, l'acusen de baixar cada cop més el nivell d'exigència envers els alumnes. Doncs bé, l'altre dia llegint una notícia al diari, em vaig veure en l'obligació de reflexionar sobre les conseqüències de l'absència o abús de pressió dins del sistema educatiu. La notícia, narrava una situació molt greu: Dos adolescents es suïciden a Xina al no acabar els seus deures.Com pot ser que un alumne arribi al suïcidi per no acabar els deures? 

A Catalunya, què passava quan no fèiem els deures pel dia acordat? Potser obteníem un càstig o una nota a l'agenda que ens servia com a consolació o "neteja" de consciència: ja havíem pagat per allò mal fet. 
No podem oblidar que aquest fet es troba molt lligat a la concepció que es té socialment sobre l'educació i la utilitat o objectius que a aquesta se li donen. 
Xina és un país on històricament la pressió rebuda en tots els àmbits de la vida (escola, treball, família...) defineix les actuacions portades a terme. És cert, que la percepció que tenim des dels països occidentals sobre les societats orientals és la de que els seus ciutadans funcionen com a robots i es limiten a obeir. 
Sense conèixer en detall el funcionament del sistema educatiu Xinès, puc deduir que s'exerceix un control sobre els alumnes excessiu, el qual comporta un alt nivell d'estrès i de frustració, sobretot pels alumnes que tenen més dificultats. El fet de que un alumne pugui recòrrer al suïcidi, indica una falta de comprensió i de valor envers el seu esforç, no tots podem arribar a un mateix punt. 
Des del meu punt de vista, el sistema educatiu, arriba a uns límits extrems, on la competició és l'eix transversal de l'educació. 
Fa anys, ens van posar un documental a la universitat on es veien imatges realment impactants, com la d'un grup d'alumnes de 9 anys que dormien dins del centre i que no podien marxar al llit fins que no obtinguessin un 10 a L'examen de matemàtiques. Els alumnes repetien l'examen un cop rere un altre fins que, després de la correció del mestre, obtenien la nota màxima. Van haver alumnes que van marxar al llit a la una del matí. 
Altre característica de la societat oriental és la implicació que les famílies té en l'educació dels fills. La reputació d'una família va lligada a l'èxit dels seus fills. Les mares, poden arribar a acompanyar als alumnes dins de la classe durant el seu procés d'aprenentatge. 
A Espanya, en canvi, això es gairebé impensable. Les exigències del món laboral desvinculen cada vegada més als pares de l'escola i de l'aprenentatge dels seus fills, delegant en el professorat la tasca d'educar. 
No obstant, considero que aquesta situació provoca que el nostre sistema es trobi molt més "conscienciat" i presenti més elements pedagògics que permeten entendre la globalitat de cada alumne i donar una resposta a les seves necessitats. 

Tot i així, en ocasions, aquesta situació de respecte i comprensió envers la situació de l'infant o jove, provoca que a vegades les exigències siguin escasses, fet que motiva una falta d'interès i de responsabilitat per part dels alumnes. No tot si val, i en ocasions aquesta és la percepció que els alumnes en poden tenir. 
No obstant, considero que el model ideal no es trobaria ni en un extrem ni en l'altre. No recolzo una educació basada en la pressió, però tampoc en la permissió. Trobo que el més adequat es trobar l'equilibri entre aquests dos sistemes i ajudar a l'alumne a valorar l'educació. 

La Generalitat vol poder decidir sobre l'elecció dels rectors i regular la contractació de professionals

Aquesta setmana a classe, hem tornat a rependre la qüestió de la descentralització de l'educació o, el que és el mateix, del grau d'autonomia que es dóna a l'institució educativa per prendre decisions.

En el laboratori d'avui, tocava parlar sobre la figura del director dins del centre educatiu i sobre el seu poder de decisió. En el nostre grup, hem proposat un sistema bastant descentralitzat on cada autonomia i més concretament cada localitat, pugui tenir competències en aquest àmbit.

Personalment, considero que el més adequat és que les decisions que afecten a tota la comunitat educativa puguin ser valorades i qüestionades per tots els agents implicats, ja que d'aquesta manera la construcció de la cultura, missió i visió d'aquell centre serà comuna i acceptada per tothom.

Per sorpresa meva, revisant el diari "El periódico", he trobat una notícia que em feia baixar del núvol.

Cataluña reclama el traspaso de la gobernanza universitaria

En aquest article, s'exposa breument, la intenció que té la Generalitat de reclamar al govern central l'adquisició de competències, a nivell de presa de decisions, de la Universitat (contractació de professionals, elecció del rectorat...). Castellà va explicar que "además de ser responsables de la financiación de la universidad, como ocurre ahora, las comunidades autónomas tendrán también las competencias sobre la gobernanza del sistema universitario".

Fins aquí tot sembla correcte, però si continuem llegint, observem com es plantegen la possibilitat de crear patronats de gestió universitària, fet que provocarà la supressió del sufragi universal, és a dir, el dret a decidir que tenim com a estudiants i professionals.

Quin sentit té que sigui un òrgan extern a la universitat qui decideixi sobre el funcionament i direcció de la mateixa? 

He decidit no quedar-me només amb el punt de vista exposat al "Periódico" i he cercat la mateixa notícia en d'altres diaris. 

Al diari "ABC", decideixen aprofitar la notícia per nombrar de nou la independència, hi ho fan amb el següent titular: "La universitat catalana vol independitzar-se". 

Finalment, al "País" es pregunten "¿Qui manarà a la Universitat?" i fan una reflexió força interessant. A més, aporta gran quantitat de comentaris fets per membres polítics que deixen molt clar quina és la posició i intenció d'aquests. Un clar exemple d'això serien les paraules de Castellà: “¿Quién es el propietario de la Universidad? Es de la sociedad, no de los miembros de los campus”. I jo em pregunto, no son els membres del campus part de la societat? Sent així, no es contradictori que tot el pes de l'elecció recaigui en el patronat? 

Des de la meva perspectiva és tracta només d'una estratègia per desvincular la universitat de la societat i de la realitat, per apropar-la als interessos polítics del moment. És lícit basar l'elecció d'un rector en un model competitiu? Quin tipus de societat volen? 

Encara avui dia, després de 4 anys d'universitat, sento molta molta distància entre rectorat, deganat... i estudiants. No vull ni imaginar-me la distància que existiria amb aquest futur model.

Amb aquest nou plantejament, hauré d'acceptar sense tan sols haver estat preguntada. Això és democràcia? Evidentment NO. 

Qualitat real?

Fa dues setmanes, vaig llegir al diari "El periódico" una notícia amb el següent titular: Las carreras dobles se disparan en busca de alumnos brillantes.
Al començar a llegir, el primer que em vaig trobar van ser aquestes dues frases:
- "La estrategia de captación de talentos también pretende aumentar las ayudas públicas".
- "Las universidades apuestan por las titulaciones 2x1 para ganar prestigio y hacer cantera".
No cal ser molt hàbit per adonar-se de l’intenció d’aquesta proposta, no obstant, no he pogut evitar plantejar-me la pregunta de quin és el rerefons d'aquesta proposta i quin impacte tindrà en el sistema educatiu.  

El cert és que no trobo una resposta, però si moltes preguntes. És la solució oferir més formació en un temps més reduït? Realment creuen que els hi donarà prestigi promocionar alumnes amb dobles titulacions? I el que és més important: Estaran oferint als estudiants de la formació necessària?

Jo crec que no. No podem oblidar que els beneficiaris d’aquesta formació seran persones reals i que estaran en les mans d’aquests alumnes.

No es poden prendre decisions sense tenir en compte la repercussió que tindran. Actualment, a Catalunya ja hi han universitats que ofereixen una doble titulació, però es tracta de excepcions justificades i amb sentit.

És cert que aquesta proposta captarà més estudiants, ja que actualment el que demana la societat és formar-se.

Arrel de tota aquesta reflexió interna, m’he plantejat una altre incògnita: estan els sistemes educatius massa o poc lligats als sistemes productius i les demandes de la societat?

Una cosa està clara i és l’intenció que té l’actual govern, i la LOMCE de posar en marxa una proposta on el seu concepte i percepció de “qualitat” siguin l’eix central del sistema educatiu.

Personalment, la paraula qualitat em fa pensar en processos productius i en l’eficiència dels treballadors. Per tant, seguint aquesta idea, potser si es troben lligats al sistema productiu. No obstant, no ho tinc del tot clar. Considero que actualment, l’educació, com a mínim la de l’estat Espanyol, no dóna resposta a les necessitats reals del món laboral. Un clar exemple d’això, seria l’enfocament que és té de la ESO.

Tot i així, no se fins a quin punt seria positiu vincular l’educació amb la producció, ja que potser cauríem en l’errada de “pervertir” l’educació reduint-la a interessos polítics i econòmics merament.

Escola pública o privada?

Sempre va bé començar una reflexió amb vinyetes, és una manera d'enganxar al lector i, a la vegada, de donar una pinzellada d'humor al que vindrà després. 

Abans d'introduir la reflexió, m'agradaria destacar la visió crítica que, totes les vinyetes, mostren envers l'escola pública. Com pot ser que posis al google: escola pública vs escola privada i que, tot el que surti, sigui negatiu? 

Avui, a classe una de les companyes que estan homologant el seu títol, ha fet la següent pregunta: "En España, que es mejor la escuela pública o la privada? ". 

La veritat és que, tal i com ha dit el Jordi, no hi ha una resposta vàlida. Suposo que és qüestió d'opinions i d'interessos. 

Tot i així, m'agradaria intentar respondre-la. La meva experiència ha estat sempre en escoles concertades i certament, no m'ha anat malament. Amb 16 anys, quan vaig decidir canviar d'escola per fer el Batxillerat, vaig estar dubtant entre escollir una escola pública o concertada. Finalment, el baix reconeixement que tenen les escoles públiques al meu poble (i crec que a molts més), em va fer decantar-me per anar a una escola privada. En aquell moment, no tenia cap tipus de coneixement pedagògic per jutjar una opció abans que una altre. 

Sent sincera, van ser els comentaris de companys/es, coneguts, professors... els que em van fer decantar-me per continuar en l'escola concertada. 

La pregunta de la nostra companya, m'ha fet venir ganes de pensar quines són les implicacions de cada opció i com, des de la societat és vista l'escola. 

A continuació, faré un breu llistat (partint de la concepció social que és té de cada opció) d'aspectes positius i negatius de cada alternativa. 

- Pública: 

Aspectes positius: Més autonomia, més dificultat per obtenir bons resultats... 

Aspectes negatius: menys seguiment, més llibertat, menys nivell educatiu, més diversitat cultural, més necessitats educatives mal solventades, més docents desmotivats... 

- Concertada o privada: 

Aspectes positius: més individualització, docents més qualificats... 

Aspectes negatius: menys autonomia de l'alumne, favoritismes en la contractació de docents, segregació, més facilitat per obtenir bones notes... 

Si us fixeu bé, molts dels aspectes que destaco, són contradictoris. Com pot ser l'escola pública un espai amb menys nivell educatiu i pel contrari, que els alumnes creguin que és més difícil aprovar en aquesta? 

Un cop fet el llistat, puc afirmar que m'ha semblat més fàcil omplir els aspectes positius en el cas de les escoles concertades o privades. Suposo que el context de crisi en que ens veiem immersos té molt a veure... No obstant, crec que no podem generalitzar ni catalogar l'escola pública com un espai menys vàlid per oferir una educació de qualitat. 

Per tant, la meva resposta és que a l'hora d'escollir una escola, hem de tenir en compte aspectes directament relacionats amb les necessitats dels alumnes i saber valorar quina és la millor opció, independentment de la titularitat del centre. 

El que si que és important, és que l'alumne senti que té el suport i acompanyament d'algú que el coneix i coneix les seves necessitats, cosa que actualment és cada cop més difícil.