Ha d'anar tothom a la universitat?

Avui a classe, comentat la LOMCE, hem dedicat uns minuts a reflexionar sobre les vies d'accés a la universitat. Aquest, és un tema que m'inquieta especialment. Reflexionant posteriorment sobre la meva aportació, m'he adonat que potser la intervenció podia semblar massa elitista. Potser la proposta que he plantejat, és una mica contradictòria amb els principis pedagògics d'igualtat, atenció a la diversitat... No obstant, avanço que no era aquesta la meva intenció. Resulta complicat tractar aquest tema sense posicionar-se en un extrem o un altre. El que està clar és que avui dia existeixen dos visions: una d'accés universal i altre d'accés més selectiu. Pensant en la meva experiència personal, quan vaig acabar el batxillerat, vaig entendre la selectivitat com una prova injusta que no tenia en compte l'esforç que durant dos anys havíem fet els estudiants. Avui dia, continuo tenint una visió molt negativa sobre les PAU. Fa temps, considero la idea d'una universitat on els criteris de selecció es fixin en funció del perfil professional d'aquella titulació.

No m'imagino unes proves merament conceptuals, ja que tornaríem a reduir tot a una nota numèrica i el sistema no canviaria. La meva proposta passaria per realitzar entrevistes personals o dissenyar activitats que permetessin als futurs alumnes demostrar les seves habilitats i coneixements sobre el tema. Per exemple, un tipus de prova per els alumnes que volguessin estudiar educació infantil o primària, podria ser l'elaboració  d'una unitat didàctica o la preparació d'una classe. Potser d'entrada sembla demanar massa i en certa mesura ho és, però considero que els alumnes haurien de tenir inquietud i curiositat, posar en joc recursos personals i prendre la iniciativa. Òbviament, la valoració d'aquestes proves tindrà en compte diversos aspectes i no pararà tanta atenció al contingut o forma dissenyat (ja que no es disposa de la formació adequada), sinó que es tindrà en compte el nivell d'aprofundiment i de cerca realitzat, l'actitud personal, la motivació, inquietud i interès per aquesta professió... Què s'aconseguiria amb això? Doncs que l'opció a presentar-se a aquest grau s'hagués de considerar millor, no ens posarem a elaborar una classe si no ens agraden els nens, per tant buscarem una opció més pròxima als nostres interessos. A més crec, que es fomentaria un major reconeixement social envers determinades titulacions. "Amb educació tothom si atreveix", "magisterio es para los tontos", "¿Pedagogia? Eso es para los pies, ¿no?"... aquestes són frases que en un moment o altre, totes les persones que ens hi dediquem a l'educació hem sentit. Potser, qui no té altre opció prova sort amb un grau relacionat amb educació, però si les proves tenen una metodologia més pràctica o demostrativa, la dificultat serà major i jo no tothom s'atrevirà.

Considero que, com a mínim, cal demanar passió i il·lusió. No podem realitzar uns estudis perquè si. El més trist és que la societat actual, el canvi de paradigma i les noves concepcions culturals, estan comportant que aspectes com la passió quedin en un segon lloc. Potser la pedagogia no era la teva primera opció, però tenies clar que volies treballar amb persones i realitzant tasques educatives, per tant pots tenir possibilitat d'accedir a aquest grau.

Tot i que considero que és molt ric i positiu per a una societat poder accedir amb facilitat a estudis superiors, crec que aquesta no és la única via i que no tothom ha d'acabar a la universitat. Els estudiants universitaris haurien de poder aportar molt més que una persona que passeja pel carrer. No dic que la universitat sigui vista com "lo más de lo más" o que es vegi com una cosa molt llunyana (com a l'època dels meus pares), però si que es valori la possibilitat d'estudiar una carrera universitària.

Ara bé, a aquesta proposta em sorgeixen també molts interrogants: tothom està motivat o té interès per uns estudis abans de començar-los? La passió per aquella professió pot sorgir durant l'etapa de formació? Si això passa, el model que jo proposo no seria just.

Altre aspecte a criticar podria ser la dificultat d'accés i els entrebancs que poden tenir els alumnes amb més dificultats. Jo mateixa, no se si hauria passat unes proves com les que proposo. He de confessar que vaig començar aquesta carrera sense tenir gaire clar quin era l'objectiu de la pedagogia, i amb els anys he anat estimant aquesta professió i entenent que és on vull veurem d'aquí un anys, però no va ser des d'un inici, per tant, quedaria descartada.

La possibilitat de copiar o demanar a algun conegut que et prepari la prova, també existeix però contra això no es pot fer res, només basar-se en l'entrevista personal que es pugui tenir amb aquell futur alumne.

Altre aspecte negatiu, seria la dificultat per adaptar les proves a les necessitats o habilitats de cada candidat. Potser una persona no es bona redactant, però si expressant-se oralment, per tant crec que hi hauria d'haver un marge que permetés posar en joc les teves habilitats.

Finalment, cal tenir en compte que la universitat és una porta a la formació, per tant pot considerar-se com incongruent que la formació es demani prèviament a cursar els estudis.

No obstant, considero que caldria replantejar-se la formació universitaria per tal de continuar adaptant-la a les necessitats del moment, però sense descuidar que aquesta continua sent una bona possibilitat però no la única.

Wert obligarà la Generalitat a pagar l'escola privada a qui vulgui més castellà

Surrealista però cert. D'ara en endavant si els alumnes de Catalunya volen estudiar en castellà, la Generalitat s'encarregarà de pagar-los una escola privada. Un cop més, observem com les "solucions" que, des del govern central, es proposen no són més que entrebancs perquè un país amb gran diversitat de cultures i tradicions, com és Espanya, és converteixi  en la nova "pangea" d'Europa. Posats a pagar una escola privada a aquells alumnes que volen estudiar en castellà, paguem també les escoles d'aquells nens, els pares dels quals, vulguin que els seus fills estudiïn en anglès o francès... o millor encara en Xinés. Hi ha llibertat per escollir, no? 

Com pot ser que en un context tan ric en tradicions, costums, dialectes, llengües i filosofies de vida,es busqui la homogeneïtzació de la població? No seria més productiu aprendre entre nosaltres i de nosaltres? 

L'altre dia, a classe el Jordi ens comentava com la nova reforma educativa posava el català com a assignatura de lliure elecció. No obstant, no es concreta en quina llengua han d'ensenyar els mestres. 

Des del meu punt de vista, crec que la LOMCE posa sobre la taula tot un seguit de pautes que en principi han de ser seguides, però qui ho examinarà? Vindran a totes les escoles de Catalunya a comprovar en quina llengua s'imparteixen les classes? Penso que els mestres poden fer la seva i poden continuar ensenyant en català. A la universitat tenim docents que imparteixen les classes en català, i altres que ho fan en castellà. En algunes ocasions, hi han hagut professors que tal i com es concretava al pla docent han fet la classe en català sense tenir la fluidessa necessària o a l'inrevés i això s'ha vist reflectit en el ritme de la classe. Què té de dolent utilitzar la llengua amb que ens sentim més còmodes? L'important és que els objectius es continuïn assolint i no la llengua amb que ho fem. 

Si es procurés pel respecte entre comunitats autònomes, es toleres i es volgués aprendre dels altres, no es produirien situacions com les d'aquest vídeo.Una jove Basca intenta parlar català

I jo em pregunto, no és més positiu per a una persona conèixer i dominar diferents llengües? Qui serà més capaç d'aprendre un nou idioma una persona que només ha hagut d'aprendre castellà o altre que sàpiga castellà i anglès? La segona, no? Doncs amb el català passa exactament el mateix. 

Mestre suspès de sou per fer llegir a un alumne la novel·la 50 sombras de Grey

Remenant per internet, he trobat una notícia que m'ha impactat molt i que, d'entrada, he de reconèixer que m'ha semblat una broma. A Filadèlfia, una mare ha denunciat a un professor per regalar-li el llibre de "50 sombras de Grey" al seu fill. Personalment, no m'he llegit el llibre però conec a moltes persones que ho han fet i m'han informat del contingut eròtic d'aquest. Al veure el vídeo on s'explica la noticia, vaig pensar que la mare havia adoptat una actitud molt exagerada, que té de dolent que el seu fill llegeixi aquest llibre? Després, al saber que es tractava d'un adolescent de 14 anys, vaig entendre-la una mica més. 

Seguidament, el que he fet ha estat traslladar, en forma de preguntes, aquesta situació a la nostra societat. Estan els pares pendents del que llegeixen els seus fills? Donen llibertat a l'escola per ensenyar el que el docent vol? Algun pare és llegeix els llibres de l'editorial "libro de vapor" per saber si són adequats pels seus fills o simplement confia en el criteri del mestre? És estrany que un noi o noia de 14 anys, s'interessi per aquests temes? Cal evitar o treballar temes de sexualitat? Té a veure amb la societat en que vivim? 

Des de la meva perspectiva, la manera de procedir d'un pare o mare depèn molt del criteri que tingui del mestre. Aquestes maneres de procedir, es poden resumir en 3:

Per exemple, aquesta mateixa situació amb un mestre en qui, la mare confia molt, podria haver-se desenvolupat d'altre manera. Si com a mare o pare, creus en la capacitat d'aquell mestre per treballar de manera educativa el contingut d'aquell llibre, estaràs tranquil·la i el més probable és que et mantinguis al marge i el deixis fer. 

Si en canvi, no confies gens en aquell mestre i tens una mala impressió d'aquest, el més probable és que li demanis explicacions. 

I si finalment, no coneixes prou al mestre, adoptarès una visió escèptica, llegiràs el llibre i aniràs a parlar amb ell perquè t'expliqui el perquè de les seves accions. 

Aquestes serien, a grans trets les tres possibles solucions al conflicte (que no sempre es donaran aixi, és una possible hipòtesi). 

Per tant, podem deduir que, de nou, el reconeixement social que els mestres tenen dins la societat actua com a element decisiu per a la presa de decisions de les families i del conjunt de la societat. 

Personalment, crec que potser l'actuació d'aquell mestre no va ser la més adequada, ja que podria haver-ho consultat amb la seva mare o haver-la informat sobre l'interès del seu fill per aquesta lectura. No obstant, considero que continuem veient determinats temes com a tabús, per tant crec que llibres com aquest, poden ajudar a treballar educativament aspectes com la sexualitat i provocar a més, que l'alumne s'interessi per la lectura. No podem negar allò evident, per tant una bona manera de fer front a aquestes situacions i d'introduir un debat reflexiu amb els alumnes pot ser mitjançant una lectura, que tot i ser poc adequada per un adolescent, pot donar molt de joc. 

Vídeo de la notícia: Philadelphia Teacher Philip Aidoo Suspended After Buying 9th Grader 'Fifty Shades Of Grey' 

Trobar l'equilibri a l'exigència

Cada vegada se senten més veus crítiques amb el sistema educatiu del nostre país. Aquestes veus, l'acusen de baixar cada cop més el nivell d'exigència envers els alumnes. Doncs bé, l'altre dia llegint una notícia al diari, em vaig veure en l'obligació de reflexionar sobre les conseqüències de l'absència o abús de pressió dins del sistema educatiu. La notícia, narrava una situació molt greu: Dos adolescents es suïciden a Xina al no acabar els seus deures.Com pot ser que un alumne arribi al suïcidi per no acabar els deures? 

A Catalunya, què passava quan no fèiem els deures pel dia acordat? Potser obteníem un càstig o una nota a l'agenda que ens servia com a consolació o "neteja" de consciència: ja havíem pagat per allò mal fet. 
No podem oblidar que aquest fet es troba molt lligat a la concepció que es té socialment sobre l'educació i la utilitat o objectius que a aquesta se li donen. 
Xina és un país on històricament la pressió rebuda en tots els àmbits de la vida (escola, treball, família...) defineix les actuacions portades a terme. És cert, que la percepció que tenim des dels països occidentals sobre les societats orientals és la de que els seus ciutadans funcionen com a robots i es limiten a obeir. 
Sense conèixer en detall el funcionament del sistema educatiu Xinès, puc deduir que s'exerceix un control sobre els alumnes excessiu, el qual comporta un alt nivell d'estrès i de frustració, sobretot pels alumnes que tenen més dificultats. El fet de que un alumne pugui recòrrer al suïcidi, indica una falta de comprensió i de valor envers el seu esforç, no tots podem arribar a un mateix punt. 
Des del meu punt de vista, el sistema educatiu, arriba a uns límits extrems, on la competició és l'eix transversal de l'educació. 
Fa anys, ens van posar un documental a la universitat on es veien imatges realment impactants, com la d'un grup d'alumnes de 9 anys que dormien dins del centre i que no podien marxar al llit fins que no obtinguessin un 10 a L'examen de matemàtiques. Els alumnes repetien l'examen un cop rere un altre fins que, després de la correció del mestre, obtenien la nota màxima. Van haver alumnes que van marxar al llit a la una del matí. 
Altre característica de la societat oriental és la implicació que les famílies té en l'educació dels fills. La reputació d'una família va lligada a l'èxit dels seus fills. Les mares, poden arribar a acompanyar als alumnes dins de la classe durant el seu procés d'aprenentatge. 
A Espanya, en canvi, això es gairebé impensable. Les exigències del món laboral desvinculen cada vegada més als pares de l'escola i de l'aprenentatge dels seus fills, delegant en el professorat la tasca d'educar. 
No obstant, considero que aquesta situació provoca que el nostre sistema es trobi molt més "conscienciat" i presenti més elements pedagògics que permeten entendre la globalitat de cada alumne i donar una resposta a les seves necessitats. 

Tot i així, en ocasions, aquesta situació de respecte i comprensió envers la situació de l'infant o jove, provoca que a vegades les exigències siguin escasses, fet que motiva una falta d'interès i de responsabilitat per part dels alumnes. No tot si val, i en ocasions aquesta és la percepció que els alumnes en poden tenir. 
No obstant, considero que el model ideal no es trobaria ni en un extrem ni en l'altre. No recolzo una educació basada en la pressió, però tampoc en la permissió. Trobo que el més adequat es trobar l'equilibri entre aquests dos sistemes i ajudar a l'alumne a valorar l'educació. 

La Generalitat vol poder decidir sobre l'elecció dels rectors i regular la contractació de professionals

Aquesta setmana a classe, hem tornat a rependre la qüestió de la descentralització de l'educació o, el que és el mateix, del grau d'autonomia que es dóna a l'institució educativa per prendre decisions.

En el laboratori d'avui, tocava parlar sobre la figura del director dins del centre educatiu i sobre el seu poder de decisió. En el nostre grup, hem proposat un sistema bastant descentralitzat on cada autonomia i més concretament cada localitat, pugui tenir competències en aquest àmbit.

Personalment, considero que el més adequat és que les decisions que afecten a tota la comunitat educativa puguin ser valorades i qüestionades per tots els agents implicats, ja que d'aquesta manera la construcció de la cultura, missió i visió d'aquell centre serà comuna i acceptada per tothom.

Per sorpresa meva, revisant el diari "El periódico", he trobat una notícia que em feia baixar del núvol.

Cataluña reclama el traspaso de la gobernanza universitaria

En aquest article, s'exposa breument, la intenció que té la Generalitat de reclamar al govern central l'adquisició de competències, a nivell de presa de decisions, de la Universitat (contractació de professionals, elecció del rectorat...). Castellà va explicar que "además de ser responsables de la financiación de la universidad, como ocurre ahora, las comunidades autónomas tendrán también las competencias sobre la gobernanza del sistema universitario".

Fins aquí tot sembla correcte, però si continuem llegint, observem com es plantegen la possibilitat de crear patronats de gestió universitària, fet que provocarà la supressió del sufragi universal, és a dir, el dret a decidir que tenim com a estudiants i professionals.

Quin sentit té que sigui un òrgan extern a la universitat qui decideixi sobre el funcionament i direcció de la mateixa? 

He decidit no quedar-me només amb el punt de vista exposat al "Periódico" i he cercat la mateixa notícia en d'altres diaris. 

Al diari "ABC", decideixen aprofitar la notícia per nombrar de nou la independència, hi ho fan amb el següent titular: "La universitat catalana vol independitzar-se". 

Finalment, al "País" es pregunten "¿Qui manarà a la Universitat?" i fan una reflexió força interessant. A més, aporta gran quantitat de comentaris fets per membres polítics que deixen molt clar quina és la posició i intenció d'aquests. Un clar exemple d'això serien les paraules de Castellà: “¿Quién es el propietario de la Universidad? Es de la sociedad, no de los miembros de los campus”. I jo em pregunto, no son els membres del campus part de la societat? Sent així, no es contradictori que tot el pes de l'elecció recaigui en el patronat? 

Des de la meva perspectiva és tracta només d'una estratègia per desvincular la universitat de la societat i de la realitat, per apropar-la als interessos polítics del moment. És lícit basar l'elecció d'un rector en un model competitiu? Quin tipus de societat volen? 

Encara avui dia, després de 4 anys d'universitat, sento molta molta distància entre rectorat, deganat... i estudiants. No vull ni imaginar-me la distància que existiria amb aquest futur model.

Amb aquest nou plantejament, hauré d'acceptar sense tan sols haver estat preguntada. Això és democràcia? Evidentment NO. 

Qualitat real?

Fa dues setmanes, vaig llegir al diari "El periódico" una notícia amb el següent titular: Las carreras dobles se disparan en busca de alumnos brillantes.
Al començar a llegir, el primer que em vaig trobar van ser aquestes dues frases:
- "La estrategia de captación de talentos también pretende aumentar las ayudas públicas".
- "Las universidades apuestan por las titulaciones 2x1 para ganar prestigio y hacer cantera".
No cal ser molt hàbit per adonar-se de l’intenció d’aquesta proposta, no obstant, no he pogut evitar plantejar-me la pregunta de quin és el rerefons d'aquesta proposta i quin impacte tindrà en el sistema educatiu.  

El cert és que no trobo una resposta, però si moltes preguntes. És la solució oferir més formació en un temps més reduït? Realment creuen que els hi donarà prestigi promocionar alumnes amb dobles titulacions? I el que és més important: Estaran oferint als estudiants de la formació necessària?

Jo crec que no. No podem oblidar que els beneficiaris d’aquesta formació seran persones reals i que estaran en les mans d’aquests alumnes.

No es poden prendre decisions sense tenir en compte la repercussió que tindran. Actualment, a Catalunya ja hi han universitats que ofereixen una doble titulació, però es tracta de excepcions justificades i amb sentit.

És cert que aquesta proposta captarà més estudiants, ja que actualment el que demana la societat és formar-se.

Arrel de tota aquesta reflexió interna, m’he plantejat una altre incògnita: estan els sistemes educatius massa o poc lligats als sistemes productius i les demandes de la societat?

Una cosa està clara i és l’intenció que té l’actual govern, i la LOMCE de posar en marxa una proposta on el seu concepte i percepció de “qualitat” siguin l’eix central del sistema educatiu.

Personalment, la paraula qualitat em fa pensar en processos productius i en l’eficiència dels treballadors. Per tant, seguint aquesta idea, potser si es troben lligats al sistema productiu. No obstant, no ho tinc del tot clar. Considero que actualment, l’educació, com a mínim la de l’estat Espanyol, no dóna resposta a les necessitats reals del món laboral. Un clar exemple d’això, seria l’enfocament que és té de la ESO.

Tot i així, no se fins a quin punt seria positiu vincular l’educació amb la producció, ja que potser cauríem en l’errada de “pervertir” l’educació reduint-la a interessos polítics i econòmics merament.

Escola pública o privada?

Sempre va bé començar una reflexió amb vinyetes, és una manera d'enganxar al lector i, a la vegada, de donar una pinzellada d'humor al que vindrà després. 

Abans d'introduir la reflexió, m'agradaria destacar la visió crítica que, totes les vinyetes, mostren envers l'escola pública. Com pot ser que posis al google: escola pública vs escola privada i que, tot el que surti, sigui negatiu? 

Avui, a classe una de les companyes que estan homologant el seu títol, ha fet la següent pregunta: "En España, que es mejor la escuela pública o la privada? ". 

La veritat és que, tal i com ha dit el Jordi, no hi ha una resposta vàlida. Suposo que és qüestió d'opinions i d'interessos. 

Tot i així, m'agradaria intentar respondre-la. La meva experiència ha estat sempre en escoles concertades i certament, no m'ha anat malament. Amb 16 anys, quan vaig decidir canviar d'escola per fer el Batxillerat, vaig estar dubtant entre escollir una escola pública o concertada. Finalment, el baix reconeixement que tenen les escoles públiques al meu poble (i crec que a molts més), em va fer decantar-me per anar a una escola privada. En aquell moment, no tenia cap tipus de coneixement pedagògic per jutjar una opció abans que una altre. 

Sent sincera, van ser els comentaris de companys/es, coneguts, professors... els que em van fer decantar-me per continuar en l'escola concertada. 

La pregunta de la nostra companya, m'ha fet venir ganes de pensar quines són les implicacions de cada opció i com, des de la societat és vista l'escola. 

A continuació, faré un breu llistat (partint de la concepció social que és té de cada opció) d'aspectes positius i negatius de cada alternativa. 

- Pública: 

Aspectes positius: Més autonomia, més dificultat per obtenir bons resultats... 

Aspectes negatius: menys seguiment, més llibertat, menys nivell educatiu, més diversitat cultural, més necessitats educatives mal solventades, més docents desmotivats... 

- Concertada o privada: 

Aspectes positius: més individualització, docents més qualificats... 

Aspectes negatius: menys autonomia de l'alumne, favoritismes en la contractació de docents, segregació, més facilitat per obtenir bones notes... 

Si us fixeu bé, molts dels aspectes que destaco, són contradictoris. Com pot ser l'escola pública un espai amb menys nivell educatiu i pel contrari, que els alumnes creguin que és més difícil aprovar en aquesta? 

Un cop fet el llistat, puc afirmar que m'ha semblat més fàcil omplir els aspectes positius en el cas de les escoles concertades o privades. Suposo que el context de crisi en que ens veiem immersos té molt a veure... No obstant, crec que no podem generalitzar ni catalogar l'escola pública com un espai menys vàlid per oferir una educació de qualitat. 

Per tant, la meva resposta és que a l'hora d'escollir una escola, hem de tenir en compte aspectes directament relacionats amb les necessitats dels alumnes i saber valorar quina és la millor opció, independentment de la titularitat del centre. 

El que si que és important, és que l'alumne senti que té el suport i acompanyament d'algú que el coneix i coneix les seves necessitats, cosa que actualment és cada cop més difícil. 

Peillon VS Wert

Transmetre informació de manera objectiva, no és tasca fàcil. Dilluns passat, alguns companys/es vam haver de comentar a la resta de la classe el que, la llei que haviem llegit prèviament, defensava.

En aquest cas, he volgut fer una aportació semblant. Pensant en l'exposició que hauran de fer la resta de companys sobre la LOMCE, vaig recordar que fa uns mesos, a França, també es va impulsar una nova reforma educativa.

Per tant, en aquesta ocasió, tractaré de comparar, breu i objectivament, la reforma de Vicent Peillon i de José Ignacio Wert.

En primer lloc, adjunto una imatge que resumeix les 25 mesures claus de la reforma educativa francesa i a continuació, faré un breu comentari.

El document del projecte de llei que aborda la reforma d'educació a França arriba ple de controvèrsies i la més singular és, sens dubte, la que afegirà mitja jornada més, -d'un màxim de tres hores i mitjana-, als quatre dies lectius ja existents durant la setmana. Els canvis es contemplen per als col·legis que abasten edats compreses entre dos i sis anys (écoles maternelles) i les posteriors fins als deu (écoles élémentaires).



D'aquesta manera l'horari escolar serà de 24 hores lectives setmanals però es reduirien les jornades amb la implantació d'un dia més que serà ben el dimecres al matí o bé el dissabte sota l'aprovació del director acadèmic dels serveis de l'educació.
« França és l'únic país del món que té una setmana escolar de quatre dies. La primera urgència és, per tant, instaurar una setmana normal » expressava en una xerrada amb els usuaris del periòdic Le Monde Christian Forestier, inspector general de l'educació nacional i un dels principals promotors d'aquesta reforma.En l'actualitat els dies lectius són els dilluns, dimarts, dijous i divendres, a causa de la reforma que es va dur a terme en 2008 sota el mandat de Nicolás Sarkozy. Això respon a una sèrie de canvis que es vénen produint des de l'any 1882, data en la qual tan sols el diumenge era dia de descans. Després i, després d'una sèrie de modificacions decisives en el sistema educatiu, es va acordar afegir com a dia festiu el dijous a més del diumenge. Aquesta situació va durar fins a 1969 quan les tardes dels dissabtes van quedar també lliures de classes reduint-se el nombre d'hores per setmana a 27 i finalment l'any 2008 el dissabte, el diumenge i el dijous van passar a ser també dies festius.
No obstant això, la reforma reposa sobre moltes altres propostes entre les quals cal destacar la intenció de donar una major importància a les escoles primàries amb la possibilitat d'incloure un professo suplementari en les classes. Reinstaurar el programa de pràctiques ofert als professors durant un any mentre reben la seva formació i que va ser derogat durant el govern de Sarkozy o també la inclusió de cursos d'idiomes a les escoles de caràcter obligatori.

Pel que fa a la llei impulsada pel ministre Wert, la podem resumir en les següents claus: 

- El govern tindrà més control 

- Exàmens a final de cada etapa educativa per obtenir la titulació i supresió de la selectivitat 

- Ajudes a centres que separen per sexes 

- Als 15 anys, la primera decisió. Un any menys d'ESO i un més de Batxillerat 

- Eliminació d'EPC (per provocar adoctrinament ideològic) 

- Model dual d'FP

- Pla de bilingüisme (anglés) 

- Estatut del docent 

- Reforma de la Universitat 

Podem trobar, de manera clara, grans diferències entre ambdues lleis. Els pilars que les sostenen i les motivacions que les impulsen són totalment diferents. Pel que fa a la reforma francesa, la inversió en educació és molt major i la responsabilitat educativa recau, principalment en l'etapa primaria. 

Pel contrari, la reforma Wert, té com a principals objectius la privatització de l'educació, la creació d'obstacles que dificultin la promoció escolar dels alumnes i l'accés a la Universitat per a persones amb un bon nivell adquisitiu. 

Comprensió lectora

Avui, buscant informació sobre l'informe PISA, he trobat un estudi que desconeixia per complet. M'ha semblat interessant dedicar aquesta entrada a la comparació entre resultats obtinguts en les proves PIRLS i PISA. 

PIRLS (Progress in International Reading Literacy Study), és un estudi de l'Associació per l'Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA). 

PIRLS 2011 és el tercer estudi internacional després de PIRLS 2001 i 2006. Aquest, mesura les tendencies en el rendiment en comprensió lectora dels alumnes de 4t curs d'Educació Primària (9-10 anys). Participen aproximadament uns 50 països, entre ells Espanya. 

L'edició de 2011 de PIRLS segueix exactament les mateixes pautes que l'edicició del 2006, però hi ha una circumstància que ho distingeix de manera notòria. En 2011, PIRLS coincideix amb l'estudi TIMSS (Estudi Internacional de Tendències en Matemàtiques i Ciències) que duu a terme també la IEA, en aquest cas sobre les competències matemàtiques i en ciències de l'alumnat de 4º curs d'Educació Primària. El Ministeri d'Educació, en coordinació amb les autoritats autonòmiques, va decidir participar també en TIMSS, com una gran part dels països participants. Així, l'aplicació de les dues proves sobre una mateixa mostra d'alumnes, permetrà obtenir una fotografia més completa i rica de l'estat d'aquests aprenentatges bàsics en l'alumnat de 4º d'Educació Primària.

En la primavera de 2010 es va realitzar l'estudi pilot de tots dos estudis, que a Espanya s'ha dut a terme sobre una mostra de 40 centres i 1.365 alumnes, seleccionada de forma aleatòria entre els centres de les comunitats de Castella-la Manxa i Extremadura. L'estudi principal s'ha realitzat entre els mesos de març i abril de 2011. En ell han participat 152 col·legis que imparteixen Educació Primària, 199 grups de classe, 201 professors i 4.291 alumnes. Les taxes de participació han estat àmpliament satisfactòries, superant el 97 per cent d'alumnes, el 96 de professors i directors i el 90 per cent de les famílies. Després de l'aplicació de les proves, al maig−juny es va realitzar la correcció de les preguntes obertes i en els mesos següents, es van codificar i van gravar les dades, de manera que a la fi de juliol van ser enviats les bases de dades al centre d'anàlisi internacional. 

Els països amb un rendiment més elevat són Hong Kong (571), Russia (568) i Finlandia (568). Espanya, es troba molt per sota d'aquests resultats (513). 

Pel que fa als resultats obtinguts en comprensió lectora, segons l'informe PISA (2009), els resultats no varien gaire. Els països amb un promig més elvat son són Shanghái-China (556), Corea del Sur (539), Finlandia (536), Canadá (524) y Japón (520).

Espanya obté una puntuació mitja de 481 punts. Ocupa la posició 25 entre els 33 països de la OCDE. 

Les CCAA amb millors resultats són Castella i lleó (503), Madrid (503), la Rioja (498) i Catalunya (498). Les 2 primeres tenen la mateixa puntuació que Noruega, que ocupa el lloc número 9 dins la OCDE. 

Les CCAA amb ìtjor puntuació són Andalusia (461), Balears (457) i Canaries (448). 

30 anys enrere . . . 1983?

Avui, mirant el diari he trobat dos notícies que m'han cridat força l'atenció i que a més, tenen relació amb la conferència de dimecres passat. 

En acabar la conferència, l'Enric ens comentava com la situació actual podia anar 30 anys enrere si les polítiques socials, econòmiques i educatives continuaven en la mateixa direcció. Doncs bé, avui al diari el país, llegia el següent titular: 

"Irene Rigau descarta construir nuevas escuelas en los próximos 10 años". 

D'aquest artícle, m'agradaria destacar el següent paràgraf: 

"La imposibilidad económica de construir nuevas escuelas choca con el aumento de alumnos en primaria y secundaria que se espera para los próximos años. Rigau ya aseguró que las estadísticas apuntan a un crecimiento continuo de estudiantes hasta el curso 2023-2024. Para cubrir esta demanda habrá que recurrir a los módulos prefabricados —los barracones, que el curso próximo crecerán después de dos años de descenso—, que resultan más baratos, o incluso al reciclaje de edificios municipales o de escuelas cerradas". 

La pregunta és: estem preparats per ensenyar i aprendre en condicions totalment desfavorables o inadequades? Jo crec que no. Durant els últims anys, les polítiques i els polítics han donat més importància a coses efímeres i poc significatives i no han vetllat per una qualitat REAL del sistema educatiu. Indubtablement, l'evolució demogràfica no para i els alumnes continuen augmentant i no crec que la solució pasi per proporcionar barracons. 

Per altra banda, m'agradaria parlar d'una altre notícia que a més de ser impactant i molt trista,   guarda relació amb el que he parlat fins ara. El titular diu així "Dos estudiantes senegaleses se inmolan en una universidad en Dakar". El motiu de calar-se foc va ser el fet que el rectorat els hi negués la matriculació al considerar que no complien amb els criteris exigits per a poder ser admesos. 

Sent sincera, desconec el funcionament de l'educació a l'Àfrica, no obstant, soc conscient de que allà l'educació està a l'abast d'alguns afortunats que han nascut en famílies empoderades. Una evidència d'això és el comentari que el rector de la UCAD va fer sobre aquest fet: "Lo que exigen los estudiantes no es un derecho sino un favor". 

Fins ara, als països "desenvolupats" l'educació és un dret al que tots els infants hi tenen accés. Arribarem a qüestionar-nos fins i tot, aquesta llei universal? 

És realment fiable l'informe PISA?

M'agradaria destinar aquesta entrada a compartir amb vosaltres una lectura que he fet y que m'ha semblat prou interessant. L'article del qual parlo és: "La competencia científica y su evaluación. Análisis de las pruebas estandarizadas de PISA", on es presenten els resultats d'una investigació desenvolupada en el marc del Projecte I+D: “La Evaluación Educativa de los Aprendizajes de Segundo Orden, Aprender cómo Aprender, Análisis de Proyectos Internacionales y Experimentación de Estrategias Alternativas”, finançat pel Ministeri d'Educació Y Ciència. 

El programa PISA, dirigit per la OCDE, es basa en l'anàlisi del rendiment dels estudiants a partir de proves estandarditzades que es realitzen cada tres anys i que tenen com a finalitat valorar les competències assolides per alumnes de 15 anys, a nivell internacional. 
Aquesta avaluació, es centra principalment en l'assoliment de coneixements, capacitats i actituds que un estudiant ha d'activar per donar resposta a un problema. 
Això implica, doncs, que els alumnes hagin d'interaccionar amb una realitat concreta i que l'aprenentatge no es basi únicament en la memorització de conceptes. 
El projecte d'I+D, ha realitzat un anàlisi de les proves alliberades per PISA corresponents als anys 200-2006. Els resultats conclouen que aquestes proves demanden principalment capacitats científiques de baixa complexitat. 
Per tant, consideren que "se debería potenciar una aproximación más holística e interdisciplinar a las competencias, pues encontramos una falta de correspondencia entre el concepto de competencia que plantea DESECO (2002) y el que plantea PISA (OCDE, 2006), que tiende a atomizarla adoptando un enfoque analítico y a fragmentarla en disciplinas, capacidades, habilidades y destrezas según hemos analizado". 

Resumint, el que l'article planteja és un estudi que tingui en compte altres indicadors com són la motivació, els aspectes socials i ètics y que no es centri únicament en l'avaluació de capacitats, que a més al ser valorades individualment, semblen no mostrar el grau d'adquisició de competències a l'escola. 

A l'entrada anterior que vaig fer al blog, em plantejava la necessitat de combinar la teoria amb la pràctica. Mirant alguns dels informes PISA me adonat que no es contempla aquesta part més pràctica o de contacte amb la realitat. Per tant, em qüestiono si es tracta d'una omissió d'aquesta part de l'educació o d'una falta de dades per poder analitzar-ho. 

A l'hora també em plantejo si es pot saber si un alumne ha adquirit o no una competència mitjançant un exàmen on l'únic marge de demostració és un full de paper i un boli. 

Finalment, em plantejo al pregunta de: qui redacta les proves de l'informe PISA? Com pot ser que a Corea, a Canada i a Espanya, contextos totalment diferents, s'evaluin les mateixes coses i de la mateixa manera? 

Em sembla poc realista. Crec que tal i com està plantejat actualment l'informe PISA, l'única cosa que pot aportar és l'aument de la competitivitat entre països. 

Pensant en això últim, m'he enrecordat d'una anècdota que crec que es prou significativa. Actulament, estic realitzant les meves pràctiques de Pedagogia a una UEC. Aquest any, totes les UECs de Catalunya han quedat fora de les proves de competències bàsiques. L'excusa política no us la donaré perquè ni la conec ni la crec, però us diré el que jo penso: es preten excloure a uns alumnes que són fruit del nostre sistema educatiu (si, el nostre) per, de cara a la societat, demostrar que tenim un bon nivell... 

Competència social i cívica, la solució per ser bons ciutadans?

Ja he començat a la meva nova escola. En general estic content, els companys i companyes són simpàtic i els i les mestres m'ajuden a integrar-me al centre. Em costa entendre les assignatures... sobretot la de ciutadania... per a què me servirà a mi conèixer la constitució? 

L'altre dia a classe, se'ns va plantejar una pregunta realment interessant: s'està deixant de donar importància al coneixement per donar pas a la pràctica? 

Des de la meva perspectiva, el sistema educatiu actual ha deixat de ser exigent en quant a continguts teòrics. Parlant amb els meus pares, me'n adono de que amb 12 anys teníen més cultura general que jo amb 20. Suposo que forma part de l'experiència i de la motxilla que porten a l'esquena. No obstant, penso que un element clau és el tipus de societat on van rebre la seva educació. Antigament, el coneixement estava a l'abast de persones privilegiades, per tant, el fet de tenir un espai, com és l'escola, per poder aprendre i retenir tota aquesta informació tenia molta importància. 

Actualment, la nostra societat ens facilita molt l'accés al coneixement i això provoca un canvi en la manera d'aprendre. 

Tal i com Bauman explica al seu llibre: "Els reptes de l'educació en la modernitat líquida", la societat es troba en canvis constants i el que aprenem avui potser demà ha canviat. A més, el món globalitzat al que vivim, posa al nostre abast tota la informació que desitgem, per tant, jo em pregunto: no té més importància formar als alumnes per a saber buscar i seleccionar aquesta informació? Per ser competents? El vertader repte, des de la meva perspectiva és desenvolupar el pensament crític i de la capacitat d'aprendre a partir d'aquest. 

Per tant, considero que potser plantejar competències bàsiques no sigui tant equivoc. 

Tot i així, sóc conscient de que introduir un canvi de paraula com és "competència", buscant un canvi educatiu, però mantenint les mateixes estratègies i recursos educatius és totalment paradòjic i inadmissible. 

Les competències seran útils, únicament, si es combina la teoria amb la pràctica, és a dir, si ajudem a que els alumnes entenguin i coneguin la utilitat d'allò que aprenen dins de l'aula. 

Per tant, per a mi, l'èxit de l'educació és resumeix en la següent fórmula: Teoria + Realitat = competència 

Arrel d'aquí, em pregunto: És capaç un alumne d'actuar de manera cívica sense posseir coneixements referits a drets humans, lleis o democràcia? O el que és el mateix, és capaç de ser un bon ciutadà sense haver estudiat els drets humans? 

La meva experiència personal, em serveix d'evidència per a respondre que sí.  

Per introduir la meva reflexió, m'agradaria que visualitzéssiu el següent vídeo:

Idíl·lic, oi?

Quan jo estudiava no existia cap competència cívica i pel contrari, el meu dia a dia m'ha ajudat a aprendre i entendre la importància de ser una persona que tot i ser un element individual, ha de conviure dins d'una societat plena de diversitat. Totes les "normes de convivència" que he aprés han estat fruit de la interacció amb altres persones i entorns. A més, he tingut la sort de créixer dins d'una família on des de ben petita se m'han inculcat determinats valors que m'han ajudat a crear el meu propi concepte de ciutadania i civisme.  

Tot i així, si se'm preguntes si és necessari contemplar dins del currículum escolar el desenvolupament d'aquesta competència, respondria que sí. L'escola pot ser i és un agent educatiu molt preparat i amb moltes possibilitats per fomentar el compromís i civisme. 

No obstant, no considero que el plantejament sigui el més idoni. Un alumne ha d'experimentar, ha d'entrar en contacte amb el món i poder experimentar situacions de conflicte on es vegi obligat a aprendre tot el que des d'aquesta assignatura es proposa. 

Considero que l'escola hauria de ser un agent que possibilites el contacte de l'alumne amb la societat, que dissenyés activitats d'implicació social, o projectes que posessin en situació a l'alumne. 

De totes les experiències viscudes per part dels alumnes, es podrien començar a treballar tots els conceptes o idees que es consideressin interessants. D'aquesta manera, l'alumne s'implicaria en el coneixement i podria concretar-ho en la seva pròpia experiència o la dels seus companys. 

Per exemple: 

Imaginem una escola que dissenya una activitat on els alumnes de primer de la ESO, han d'ajudar  a persones immigrants en el seu procés d'alfabetització? 

Quan cada alumne expliqués a la resta de companys i companyes la seva pròpia experiència, compartiria aspectes positius i negatius, conflictes... i això donaria peu a treballar molts valors i idees relacionades amb la ciutadania. 

A més, es treballarien de manera transversal competències com la comunicativa o la lingüística. 

Per tant la meva proposta és que la competència social i cívica no sigui tractada com a element puntual i independent sinó transversal. Treballar-la des de cada assignatura, ajudaria a que els alumnes entenguessin la responsabilitat que tenen i a més, fossin conscients de que ells també tenen moltes coses que aportar. 

Podríem eliminar l'eterna pregunta que els alumnes ens fan a classe de mates, català...: I esto para que me va a servir? 

I tindríem una gran resposta: per a poder ajudar a altres personas. 

Des de la meva perspectiva tot té més repercussió personal si estem implicats en el que fem. 

Per finalitzar, m'agradaria deixar un vídeo on s'explica en què consisteix l'Aprenentatge Servei, metodologia amb la que estic molt relacionada des del primer curs de carrera i que crec que pot ser molt adequada per treballar en la línia del que proposo. 

Oussama

"Hola, em dic Oussama, visc a Gavà  però vaig néixer al Marroc. Fa dos mesos que vaig a arribar a Espanya amb la meva mare i la meva germana petita, la Rafiaa. Al Marroc cursava el que aquí es coneix com a primer d'ESO. Tot i que encara no sé a quin Institut aniré, se que serà públic. 
Quan vaig anar a les portes obertes dels instituts als que puc anar, em van parlar d'una aula d'acollida. No entenc ben bé que significa, però crec que estaré a una aula separada de la resta amb nois i noies que, com jo, no entenen la llengua. Passats 6 mesos com a mínim podré incorporar-me a l'aula normal... aleshores els meus companys ja seran es coneixeran i em costarà més fer amics." 

Treballar la inclusió des de l'exclusió? 

És positiva o negativa la segregació a les escoles? Aquesta és l'eterna pregunta que té respostes per a tot tipus de públic.

En el meu cas, considero que no podem treballar la inclusió des de l'exclusió. Un alumne estranger, com és el cas de l'Oussama que ve a viure a Catalunya, haurà d'anar a l'aula d'acollida durant un mínim de 6 mesos i posteriorment podrà incorporar-se a l'aula ordinària.

Té sentit? L'objectiu principal d'aquesta proposta és que l'alumne s'adapti el més aviat possible a la nostre llengua i al nostre context per tal de poder-se integrar a la societat, però hauria de ser aquest l'objectiu primordial?

Si ens parem a pensar com es treballava la diversitat fa vint anys a l'aula, ens adonem que els alumnes amb dificultats D'aprenentatge anaven a l'aula ordinària i feien exactament les mateixes tasques que la resta d'alumnes, independentment del seu nivell de coneixements.

Actualment, això s'ha superat i s'intenta adaptar el currículum a cada cas i tenir en compte les necessitats de cada alumne. No obstant, no sempre les mesures que es prenen son les més adequades.

A Finlàndia, la ràtio d'alumnes per aula és de 13 alumnes a primària i 16 a secundària. A més, a cada escola hi ha un professor d'educació especial per cada 7 professors. Aquest mestre aten als alumnes individualment o en grups reduïts en quant comencen a fallar en llengua o matemàtiques. Aproximadament un 30% dels alumnes gaudeixen d'aquest suport. Per tant, un alumne amb dificultats té la possibilitat d'estudiar una o dos vegades per setmana amb aquest mestre "particular". De la mateixa manera, dins de l'aula es porten a terme actuacions que posen en lloc la solidaritat i companyerisme entre companys, sent l'aprenentatge entre iguals una eina educativa molt potent.

Pel contrari, a Espanya, la ràtio d'alumnes per aula és de 25-30 a primària i 30-35 a secundària i batxillerat. Hi ha un professor d'educació especial per a tot el centre i si tenen sort, un psicopedagog. Aquest mestre, treballa de manera conjunta amb tots els alumnes que tenen necessitats educatives, independentment de quines siguin aquestes. I per finalitzar, no podem presumir de tenir gran iniciatives de col·laboració dins l'aula, sinó més bé de competició.

L'altre dia al tren em va sorprendre com determinades coses, per molt que les donis per superades, continuen estan latents en el context escolar. Tres alumnes d'ESO, feien el següent comentari: "los del A somos los listos, los del B los normales i los del C los tontos... tu vas en alguna asignatura al grupo de los tontos?". Aquesta frase, per vergonyós que sembli, formava part del meu dia a dia quan estudiava a l'ESO, els meus companys i jo, érem conscients de que si acabaves al grup C el teu futur no estaria a batxillerat.

Per tant, cal preguntar-se que és el que ens porta a actuar d’aquesta manera?

Des de la meva perspectiva existeixen dos factors clau: 
 -   En primer lloc el paper de les famílies, que amb el pas ha passat de tenir un paper de recolzament, excessiu en ocasions, al mestre a un paper de protecció absoluta envers el seu fill. “Què a classe del meu nen vindrà un noi amb Síndrome de Dawn? Això no farà que el meu fill vagi més retardat que a altres escoles?”.

La intolerància dels pares i la visió negativa de la diversitat és un element que dificulta moltíssim un canvi de sentit en el nostre sistema educatiu.
   -   I en segon, les ganes de ser els millors que tenen els polítics, sigui quin sigui el camí i a quin ens deixem en ell. 

Per posar un exemple car d'això últim que dic, us explicaré una anècdota que vaig presenciar l'altre dia a les pràctiques. Estic fent les pràctiques a una UEC i parlant amb la meva tutora em va explicar que aquest anys els alumnes de la UEC no podrien participar en les proves de competències bàsiques que porta a terme la Generalitat de Catalunya, ja que farien pujar la mitja de fracàs escolar de la nostra comunitat. I jo em pregunto, els alumnes de la UEC no són fruit d'un sistema educatiu mal enfocat? No seria just que això es conegues? 

Com serà el meu blog?

Abans de començar a plasmar les reflexions o comentaris que vagi fent al llarg de l'assignatura, m'agradaria explicar quina és l'estructura que tinc pensada per al meu blog.

Per tal d'aterrar tots els meus pensaments en una realitat que tots entenguem, i que alhora sigui més dinàmica, he creat un personatge fictici, en Oussama, que m'acompanyarà al llarg de tota l'assignatura.

Començaré per fer una descripció de la seva situació i aniré plantejant interrogants i solucions a la seva situació i a possibles situacions controvertides que es presentin.

Utilitzaré aquest cas com a eix transversal i com a connexió de les meves intervencions. Així mateix, ho fonamentaré amb artícles, notícies o curiositats que vagi coneixent. 

Què espero d'aquesta assignatura?

He de confessar que, abans d'iniciar aquesta assignatura el que m'imaginava era completament diferent al que se'ns va proposar dilluns 13 de febrer. Creia que treballaríem temes relacionats amb la interculturalitat, el seu impacte i les diferents maneres d'abordar-la al conjunt de països del món.

Quan vaig veure que tractaríem temes relacionats amb el sistema educatiu i que ho faríem mitjançant el mètode comparatiu em va cridar molt l'atenció, ja que, fins al moment, al llarg del grau no hem aprofundit en l'estudi del sistema educatiu i, ben pensat, hauria de ser el primer que hauríem de fer al començar. Com podem jutjar l'educació sense conèixer-la?Una professora del grau ens va dir una frase que és senzilla però pot portar-nos a moltes reflexions. La frase deia així: "Si volem despuntar i aportar alguna cosa al món educatiu, haurem de ser capaços de respondre més preguntes que una persona que passegi pel carrer". I no ha estat fins ara que m'he adonat que hi ha aspectes essencials que, de la mateixa manera que gran part de la societat, no controlo.Quan vam haver de fer el qüestionari inicial, m'esperava no ser capaç de respondre correctament moltes de les preguntes, però no tantes. Cal ser autocrític i reconèixer que aquest interès hauria d'haver nascut des de nosaltres mateixos, però suposo que, en el meu cas, no li he donat la importància necessària.Pel meu compte he indagat en temes que m'han semblat rellevants com el tractament de la diversitat, l'atenció individualitzada, metodologies innovadores... però han estat poques les ocasions en que m'he aturat a analitzar el nostre sistema educatiu en profunditat, a no ser que és relaciones amb temes del meu interès. Aquest fet, provoca que, en moltes ocasions, jutgi des de la intuïció i crec que ja és el moment de fer-ho des del coneixement.Per aquest motiu, el meu objectiu amb aquesta assignatura és ser capaç de saber més coses que una persona que no té res a veure amb el món educatiu i poder dir que conec el funcionament nostre sistema educatiu i, mínimament, els de la resta de països. 

No obstant, considero que conèixer no ho és tot, per tant espero desenvolupar una miqueta més la capacitat d'observar i jutjar tots aquests nous aprenetatges.